La doble cara de la bèstia

Les borses tanquen amb números vermells i el PIB es desaccelera trimestre a trimestre, fins que acompanyat dels primers tancaments de sucursals multinacionals i de la fallida de diverses petites i mitjanes empreses, comença a caure la producció en picat, iniciant-se el 2009 amb recessió. Paral·lelament augmenta l’atur a causa del tancament d’empreses o de la depuració de personal innecessari per produir unes mercaderies que no tindran sortida al mercat.

Dones, immigrants, joves i treballadors no qualificats engreixen un exèrcit de treballadors de reserva en constant augment, on s’hi van afegint aquelles persones que ja estaven desocupades i que van deixant de cobrar el subsidi d’atur. Els que continuen treballant, o bé temen perdre la feina, o bé estan subocupats en treballs temporals, a temps parcial o sense contracte, el qual amaga unes estadístiques sociolaborals molt més greus que les oficials.

Aleshores, a grans trets, comença el cercle viciós de la crisi capitalista: la renda de les famílies disminueix per la pèrdua del lloc de treball o la precarització del mateix, ja que un atur estructural en constant augment repercuteix en els salaris dels ocupats i en les seves condicions laborals: “si no t’agrada marxa que a la cua hi ha molta gent que voldria treballar malgrat que fos en aquestes condicions”; o també disminueix el consum a causa de les males expectatives econòmiques que fan ser més prudents a les famílies a l’hora de gestionar els seus estalvis.

Si es consumeix menys, les empreses han de retallar la seva producció, sobretot les que ofereixen béns de consum durador com el sector automobilístic i de la construcció, més tenint en compte que la concessió de crèdits per part dels bancs i la predisposició de les famílies a endeutar-se és molt menor. A més, aquestes empreses no estan disposades a acumular estocs que les obliguin a reduir dràsticament els preus perquè les absorbeixi una demanda decreixent. Per això, o bé redueixen la plantilla, o bé tanquen en un país per desviar la producció cap a una altre, o bé es deslocalitzen instal·lant una nova planta a països on la mà d’obra és més barata i les regulacions mediambientals escassegen o són inexistents.

D’aquesta manera, el cicle es va estrenyent, i sobretot s’estrenyen el cinturó els treballadors aturats que cada vegada en són més, alhora que els que continuen ocupats o subocupats no estan en condicions per exigir uns millors salaris, i així la capacitat adquisitiva de les famílies decreix i les empreses continuen tancant, i l’empobriment general s’aguditza paulatinament, fins que l’Estat agafa el toro per les banyes i els ministres aclamen a l’uníson: SOCIALITZEM LES PÈRDUES.

Aquesta vegada, sigui directament a través de la injecció de capitals a bancs i empreses o, més eufemísticament, exercint l’Estat de gran inversor, en un moment on la inversió privada és més tímida que mai, al capdavall és el mateix: les famílies paguem a través dels nostres impostos les pèrdues del sector financer i de les grans empreses que operen al país. En altres paraules, sempre a última instància, els diners que s’haurien de destinar a la millora de les condicions socials de les classes populars són utilitzats per assegurar la continuïtat del sistema, alimentant la bèstia perquè torni a amagar la seva cara oculta en temps de bonança, i fins la propera!

Passaran uns anys i, si tot va tal com està previst, tornarem a veure la cara amable de la bèstia. “S’ha acabat la crisi!”, es congratularan els polítics, empresaris i banquers del món occidental. Així, la màquina propagandística del sistema tornarà a engegar el nou cicle de bonança amb la mercantilització de les necessitats humanes, diversificant-les vertiginosament, creant-ne de noves, matisant-les, edulcorant-les, fent-les “light” o “sense conservants ni colorants”, algunes de “respectuoses amb el medi ambient”, d’altres que col·laboren amb una ONG, prenent formes originals i de colors divertits que, en definitiva, representaran grans innovacions que milloraran la nostra vida en aquells aspectes que ni tant sols sabíem que fossin transcendentals.

L’espiral del consumisme revestirà el somni liberal de “com més tens, més feliç ets”, i així ens sentirem complaguts pel “menys pitjor dels sistemes”, permetent-nos, fins i tot, criticar-lo i fer-nos mala sang de les injustícies del món. Però fent de les nostres protestes un modus vivendi més que un modus operandi, sense voluntat real d’assolir una transformació, gràcies a les vàlvules d’escapament que representen apadrinar un nen africà o comprar cafè de comerç just. Així les nostres insígnies de lluita seran valors de joventut que es plasmaran fins i tot a les samarretes que podrem comprar al Corte Inglés, i a mesura que ens fem grans recordarem amb nostàlgia els ideals que “tots compartíem quan érem joves”.

Mentrestant, però, la crisi capitalista continuarà. Perquè la cara oculta de la bèstia és sempre present a les dues terceres parts del món que no viuen encegats i embriagats per la utopia liberal de què gaudim la immensa minoria de la població humana. Nosaltres esperarem unes dècades més fins que torni una crisi cíclica que havíem oblidat per complet i, aleshores, ens adonarem de totes les injustícies del sistema. Però la resta de la humanitat serà permanentment conscient de la barbàrie capitalista, ja que, per elles, la cara oculta de la bèstia és precisament la que nosaltres presenciem al dia a dia, la de l’Estat del Benestar, la del consumisme malaltís.

No voldria ser pessimista...

...Però penso que no n’hi ha per a tant. No podem pecar d’ingenus pensant que el triomf de la “Revolució Obama” a la Casa Blanca representarà un canvi de rumb en la història de la humanitat. Ni tant sols una gran transformació de les relacions internacionals, tant pel què fa a l’estructura econòmica com en relació a la resolució dels conflictes mundials. La victòria d’Obama penso que és més simbòlica que no pas un veritable canvi de paradigma.

El fet que sigui afroamericà, de tarannà reformista i d’esperit humanista – més que no pas els seus antecessors –, per posar la nota optimista, sí que crec que és simptomàtic d’un cert canvi de mentalitat entre els nord-americans. Però, pel contrari, aquest fet no fa d’Obama un líder revolucionari, encara que els nostres ulls europeus ens ho facin pensar. El nou President dels Estats Units és tant partidari de l’status quo com el seu rival, John McCain.

Els dos candidats, simplement es diferencien per traçar estratègies relativament distintes per arribar a un mateix objectiu: el de reproduir el sistema capitalista global, malgrat la crisi econòmica, i vetllar perquè els EUA mantinguin el seu status de superpotència, revalidant el seu lideratge mundial, i el seu paper com a garant d’un ordre polític-institucional i d’una cultura de masses hegemònica a occident que permeti sostenir el sistema econòmic i, amb aquest, el poder de les classes dominants.

Amb això, no vull dir que la victòria d’Obama m’hagi deixat indiferent, ni tampoc vull intentar fer-vos creure que aquestes eleccions nord-americanes, que han generat tanta expectació, no tinguin implicacions reals en l’àmbit polític i econòmic a nivell internacional. És cert que tant els Demòcrates com els Republicans decoren molt escrupolosament les seves respectives façanes electorals per aparentar ser dues opcions totalment diferents, i que en realitat no és tant així, però també és veritat que de diferències substancials entre ambdós partits i, sobretot, entre els dos candidats, n’hi ha moltes.

Però cal entendre que els partits polítics amb possibilitats d’obtenir representació electoral als EUA no tenen res a veure amb els partits que coneixem als Països Catalans i a Europa en general. Resumint, hi ha dues grans diferències, organitzatives i ideològiques, que fan del Partit Demòcrata i del Partit Republicà dues forces polítiques que no podem comparar amb cap partit dels que existeixen a casa nostra.

D’una banda, en l’àmbit organitzatiu aquests partits són molt sui generis, ja que no compten amb una estructura nacional definida i homogènia, sinó que el partit de cada Estat s’organitza de manera diferent. Això implica que no puguem parlar d’un sol Partit Republicà o Demòcrata, sinó de tants com Estats nord-americans.

A més, la militància partidista, tal i com l’entenem a Europa, tampoc existeix: només es consideren com a militants aquelles persones que ocupen càrrecs públics (els dirigents del partit), mentre que tota la resta són simpatitzants que, quan s’inscriuen al cens electoral – perquè també, a diferència d’aquí, t’has d’inscriure expressament si vols votar –, en alguns Estats han de dir a quin partit recolzen, col·laborant-hi voluntàriament en la campanya electoral.

Per tant, podem comprendre la gran importància que té el candidat a la presidència, ja que no només es presenta personalment, sinó també amb un programa particular, que és elegit en unes eleccions primàries, a vegades populars i d’altres vegades internes del partit. No és com aquí, on potser no ens agrada el candidat a la presidència, però sentim simpatia cap al partit en qüestió, sigui perquè ens agraden altres candidats secundaris, o perquè la ideologia no varia substancialment entre candidats. Al ser un règim presidencialista i amb uns partits organitzats d’aquesta manera, el candidat a la presidència dels EUA esdevé el partit en sí mateix.

D’altra banda, en l’àmbit ideològic, tant el Partit Demòcrata com el Republicà, no tenen una ideologia definida, ja que consisteixen en dues grans màquines electorals que pertanyen al tipus de partits anomenats catxh-all, però de manera molt més extrema que els partits europeus que podríem agrupar a la mateixa categoria. Per això, aquestes forces polítiques no orienten el discurs cap a una determinada classe o sector de la societat, sinó que busquen un vot interclassista entre totes les capes de l’estructura social.

També hem de pensar que a l’haver-hi dos únics partits hegemònics amb capacitats reals per governar, tota la resta de forces polítiques que es presenten a les eleccions són totalment marginals, de manera que tot l’espectre ideològic que representen aquests petits partits sol ser absorbit pels dos gegants polítics. De fet, la majoria demanen el vot per aquests, com és el cas del Partit Comunista d’Estats Units (CPUSA) que en aquests comicis féu campanya per Obama. Alhora, és molt important la influència dels lobbys (el complex militar-industrial, l’Associació del Rifle, els grups feministes, ecologistes, pro-life, el famós lobby jueu, etcètera) per determinar els programes dels candidats i finançar les seves campanyes electorals.

Així, podríem definir la ideologia dels Republicans i dels Demòcrates fent una espècie de mitjana aritmètica entre els diferents sectors ideològics i interessos privats que contenen: entre el centre i la centredreta, variant segons el candidat a la presidència, i també segons el partit de cada Estat o localitat – tal i com hem indicat en l’àmbit organitzatiu –.Tot i així, hem de tenir present que als EUA, no es distingeixen els partits per dretes o esquerres, sinó per “liberals” i “conservadors”, el qual no és, ni molt menys, equiparable.

Dins del Partit Republicà, els “conservadors”, podem trobar-hi des de corrents d’extrema dreta, declaradament racistes o fonamentalistes religiosos, que reben el suport de grupuscles partidistes o moviments d’aquest tarannà ideològic, fins a corrents neoconservadores, neoliberals i, fins i tot, de posicions més moderades i independents com era el cas de McCain (Maverick). En canvi, al Partit Demòcrata, o “liberals”, hi ha des d’una ala més d’esquerres, a la qual donen suport sindicats, petits partits i moviments d’aquest caire, o socialdemòcrates, corrents democràtics radicals, fins a un sector més conservador, sigui a nivell econòmic o social.

Per tant, podríem dir que els primers són totalment de dretes i els segons moderadament de dretes en el sentit europeu, malgrat que els congressistes i senadors no estan sotmesos com aquí a la disciplina de partit a l’hora de votar, el qual fa que els sectors més propers d’ambdós partits s’aliïn en determinades matèries: per exemple, l’ala més conservadora del Partit Republicà es pot alià amb l’ala menys liberal del Partit Demòcrata en qüestions com l’avortament o en relació a la família tradicional. Mentre que les ales més progressistes d’ambdós partits, poden unir-se en àmbits que afectin, per exemple, la intervenció pública al mercat.

Així doncs, queda clar que Obama no és de cap manera un líder revolucionari, ni tant sols és d’esquerres tal com ens pensàvem. I se l’ha titllat de comunista des de l’oposició conservadora, imagineu-vos si realment s’hagués declarat d’esquerres o socialdemòcrata, cosa que, per la seva salut política (i també personal), no ha fet ni ho farà mai. Però clar, tenint en compte que George W. Bush, representava el pitjor sector dins de la més pitjor de les opcions polítiques, des del meu punt de vista, la diferència és notable. De fet, és veritat que Obama no només ha guanyat gràcies a la mobilització massiva dels joves i de la població negra i hispana, sinó també per un vot de càstig “antiBush”.

Per això, tenint en compte que els Demòcrates són, sempre des del meu punt de vista, la menys pitjor de les opcions polítiques als EUA, Obama representa el millor sector dels menys pitjors. Això, com he deixat clar al principi, significa que la “Revolució Obama” no comportarà cap canvi de paradigma, sinó, en tot cas, un petit pas insubstancial cap al major respecte als drets humans a nivell internacional. Per exemple, ja ha anunciat que té la intenció de retirar les tropes d’Iraq i que vol clausurar el camp d’extermini de Guantánamo.

Pel contrari, sí que penso que és molt simbòlic el fet que Obama hagi mobilitzat a un percentatge tant elevat de la població a les urnes, rebent el suport d’Estats que formaven part de la Confederació durant la Guerra Civil Americana, com és el cas de Florida, on es van trepitjar els drets de la població negra durant tantes dècades. Tot i que estem anys llum d’un canvi real i profund, penso que Obama aportarà majors garanties democràtiques a l’interior del país, pel què fa als drets i llibertats retallades per Bush amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme.

Ara bé, el dubte que em plantejo és: l’arribada d’Obama a la Presidència amb la consigna del CANVI per bandera, ¿suposarà que, a partir d’ara, les classes populars nord-americanes exigiran canvis reals que abans no s’havien ni plantejat, sobretot pel què fa als drets socials i laborals, o en relació al model sociocultural consumista i ultraliberal que impera, o sobre el paper que han de jugar els EUA a nivell internacional? ¿O potser la victòria d’Obama representa el triomf de l’status quo al veure’s revalidat el “somni americà”? Ah, i realment s’haurà complert el somni de Martin Luther King? Això ho veurem amb el temps.

Els ERASMUS i el català

Avui és el primer dia de classe, tots els estudiants anem amunt i avall per la facultat, intentant superar la cursa d’obstacles burocràtics que hem de sofrir cada any a principis de curs: fotocòpies per aquí, certificats per allà, ara cap als ordinadors a fer la matrícula, després cap a l’oficina de gestió acadèmica a sol·licitar la beca, i tomba i que gira. Entre un mar de paperassa, un galliner de dubtes i un munt de corredisses i cues per tot arreu, m’adono que hi ha certs estudiants més preocupats que la resta: els estudiants d’ERASMUS.

Són els estudiants estrangers que vénen a les nostres universitats a acabar la carrera o, més aviat, a fer amics i anar de festa per Barcelona, mentre cursen alguna assignatura que els sembla interessant. És lògic que siguin aquests nous alumnes els més preocupats per resoldre els tràmits de la matrícula i tota la pesca, ja que estan a una nova universitat, a una ciutat que potser no han vist mai i, a un país que, segurament, abans desconeixien com a tal. De fet, el que em sorprèn més és aquest darrer aspecte de la seva preocupació, més que res, perquè em fa l’afecte que és la principal.

Ells es pensaven que venien a estudiar a l’estat espanyol, a una de les grans ciutats d’un país molt conegut per les “corridas de toros”, la sangria, la paella i el bon ambient de les seves discoteques. Però resulta que arriben aquí i al baixar de l’avió se n’adonen que estan a un país diferent, sobretot pel què fa la llengua que hi parlem. “M’hauré equivocat d’avió?”, pensaran molts.

Però no, estimats estudiants estrangers, no us heu equivocat pas, efectivament sou a Barcelona, la capital d’un país que es diu Catalunya. Sí, sí, un país. Ja sabem que des de fa tres segles estem engarjolats en aquest projecte d’Estat-Nació que en diuen “Espanya”. Però, o bé per l’atzar de la història, o bé per l’obstinació dels catalans i catalanes a continuar sent una nació, o potser també, pel gran fracàs que representa el projecte espanyol, continuem sent un país, amb llengua i cultura pròpies, i amb cada cop més ànsies de ser lliures. El problema és que la majoria no en tenien ni idea de tot això i, per aquest motiu, comença el seu maldecap.

Una noia d’aparença nòrdica li pregunta a un noi si sap quines assignatures es fan en català i quines no. Aquest, d’origen francès pel seu accent, li contesta que sap del cert que un dels professors imparteix la classe en castellà, d’un altre en dubta, després assegura que el grup de matins d’una assignatura s’imparteixen les classes en català, que val més matricular-se al grup de tardes... I, així, suant la cansalada i amb cara de preocupació, s’estudien l’horari per acabar de decidir la seva matrícula en funció de la llengua que s’utilitzi a classe.

Aleshores, recordo aquell examen que vaig fer el juny, on un bon grapat d’estudiants estrangers seien al pupitre amb un diccionari de traducció entre una gran varietat de llengües i el castellà. Això permetia distingir d’una hora lluny els estudiants internacionals dels altres alumnes, ja que, a part de l’element distintiu del diccionari, la seva expressió era la mateixa que la de qualsevol persona que està esperant que li reparteixin les preguntes d’un examen final.

Però el problema va arribar, precisament, quan el professor va repartir el formulari de l’examen. De sobte, va esclatar la histèria col·lectiva entre els estudiants d’ERASMUS: les preguntes estaven en català!! Mans aixecades, súpliques al professor perquè els facilités les preguntes en castellà, renecs i converses... Finalment, el professor va apuntar les preguntes a la pissarra en la llengua que reclamaven, i el problema es va acabar ràpidament.

També em ve al cap el mític dia de classe en què els estudiants internacionals aixequen la mà per demanar que la classe es faci en castellà, o que el mateix professor demana si hi ha algun alumne que no entengui el català, encara que en sigui un de sol, per canviar d’idioma. Poques vegades els professors han accedir a mantenir la classe en català, sigui per petició dels alumnes catalans o per iniciativa pròpia. En aquests casos, normalment, els alumnes estrangers han marxat de classe instantàniament, a vegades, fins i tot ofesos o, després d’aquella primera sessió, no han tornat mai més fins al dia de l’examen.

Recordo que l’Arcadi Oliveres va ser un d’aquests pocs professors que, des del primer dia, deixen ben clar en quina llengua s’impartirà la matèria, tot i que ell va tranquil·litzar els estudiants d’ERASMUS, dient que faria unes classes complementàries en castellà, fora de l’horari oficial, al seu despatx. Tanmateix, va convidar-los a quedar-se i aprendre el català, explicant l’anècdota d’una alumna que, després d’enfadar-se amb ell per no fer la classe en castellà, va reconsiderar-ho i va acabar redactant l’examen en català. Malauradament, no va ser res més que una anècdota.

Tot això que explico, de ben segur que ho han viscut totes aquelles persones que han anat a la universitat o que encara hi van. Perquè això és el pa de cada dia, i ho trobo completament indignant. Sé que hi ha excepcions, però no entenc com, en general, estudiants universitaris, pretesament cultes i teòricament oberts de ment, no saben o es neguen a saber, quina és la realitat lingüística del nostre país. Però encara entenc menys, i aquí si que no hi ha excepcions, com les universitats del nostre país no informen adequadament als estudiants estrangers sobre quina és la llengua vehicular de l’ensenyament català.

¿Potser als responsables de les universitats no els interessa perquè llavors perdrien prestigi, al fer-se enrere molts estudiants internacionals que volen practicar legítimament el castellà? ¿Potser és que menyspreen la nostra llengua i, al cap i a la fi, no poden exigir la seva comprensió als estudiants estrangers si ni tant sols exigeixen un mínim nivell de català al nostre professorat? Segurament, serà una barreja de tot.

Què passa si girem la truita?

El passat 12 d’octubre, un grup de joves violents i armats va protagonitzar diversos aldarulls pels carrers del barri de Sants, a Barcelona, en una contramanifestació arran de la protesta antifeixista convocada per diversos col·lectius de la ciutat, on es denunciava la permissivitat institucional cap a les organitzacions neonazis i ultradretanes.

Aquest col·lectiu, arxiconegut per no perdre’s mai cap convocatòria antifeixista o independentista, fa tornar bojos als analistes polítics, ja que no saben com etiquetar-lo ideològicament, tot i que tenen clar que s’hauria de catalogar com un tipus d’extremisme polític. El que resulta estrany és que no porten mai pancartes, ni banderes, ni criden consignes reivindicatives, el qual fa pensar que es tracta d’un grup de provocadors organitzats que realitzen contramanifestacions només amb la finalitat de generar aldarulls, agredint als manifestants de sentit contrari i perpetrant diverses destrosses al mobiliari urbà.

També sorprèn el fet que llueixin la insígnia de la Generalitat de Catalunya, ja que podria semblar que són funcionaris d’ordre públic, assalariats a base dels impostos que paguem tots els contribuents d’aquest país. Tanmateix, aquesta hipòtesi ha estat rebutjada per tots els estudis, perquè seria una veritable contradicció: ni exerceixen la funció de garantir l’ordre, sinó que més aviat instiguen la violència als carrers, ni tampoc té sentit que siguin treballadors públics, ja que resultaria molt paradoxal que els ciutadans paguéssim uns funcionaris que es dediquessin a negar el nostre propi dret a manifestar-nos.

Aquest fet, es va veure perfectament reflectit a la marxa antifeixista convocada el passat 12 d’octubre, quan, els joves armats van encerclar els manifestants, tot impedint que avancés la seva marxa reivindicativa. Com és obvi, aquests es van molestar, ja que no només van veure negat el seu legítim dret a manifestar-se, sinó que, a més, van considerar-ho una autèntica provocació: els joves que protagonitzaven la contramanifestació, no van explicar en cap moment els motius de la seva protesta contra la marxa antifeixista i, a sobre, ostentaven llargues porres i armes de foc, alhora que anaven vestits amb equipaments protectors que rebel·laven la seva predisposició a violentar i enfrontar-se amb els manifestants.

Efectivament, així va ser: diverses persones mobilitzades pels col·lectius antifeixistes van ser agredides i van haver de ser traslladades a l’hospital, després de ser atacades en múltiples ocasions pels joves violents de la contramanifestació que les encerclava. A més, després de mantenir la manifestació immòbil durant un parell d’hores, van veure’s amb la potestat de decidir la finalització de la protesta, dissolent-la a cops de porres i empentes.

Mentrestant, els grupuscles feixistes i neonazis van poder homenatjar pacíficament la seva ensenya tacada de sang, cantar els seus himnes excloents, realitzar les seves proclames homòfobes i racistes, així com vanagloriar-se dels genocidis comesos pels assassins més macabres de la història de la humanitat, a qui justifiquen i reivindiquen.

Aleshores, jo em pregunto: on eren les forces d’ordre públic quan se les necessitava? On eren els professionals que paguem entre tots i totes per garantir els nostres drets més legítims?

Quan el Socialisme el vam enterrar en vida

Uns l'han comparat amb una pandèmia vírica d'escala mundial, d'altres de més optimistes l'han qualificat com l'estadi final de l'evolució humana, alguns són partidaris del laissez faire (deixar fer...) per recollir-ne els millors fruits i, d'altres com jo, pensem que cal trobar-ne una alternativa. M'estic referint al sistema capitalista global, a les relacions econòmiques d'explotació, a la política supeditada als interessos d'una minoria, i a la societat cega i consumista d'unes necessitats paradoxalment innecessàries, creades a base de propaganda de masses i d'uniformització cultural, per alimentar la mateixa màquina d'acumulació de capital.

Ja està, ja m'he passat! No, no... Siusplau, no passeu pàgina! Us prometo que no apareixeré als vostres somnis ni em menjaré els vostres fills. Tant sols sóc una bona persona, que estima als seus amics i familiars, i us ben juro que això és totalment compatible amb el fet que sóc un socialista convençut. Socialista? Ah, del PSOE! No, us esteu confonent: he dit que sóc socialista, és a dir, no socialdemòcrata (o social-liberal, depèn de com t'ho miris). Per tant, tinc unes idees i uns valors – els socialistes -. A més, he dit que n'estic convençut, que hi crec fermament. Resumint: que podem descartar qualsevol simpatia meva cap al PSOE. Imagineu-vos cap aquells que ni tant sols fan veure que són d'esquerres o que directament tenen tics filofeixistes. Ui, ui... Ja ens ho temíem: un comunista!!

Bé, fora conyes. Com totes les ideologies, el socialisme és un sistema de valors polítics, socials i econòmics, una visió del món i de les persones. El problema, però, és que declarar-se socialista actualment no està ben vist: et consideren immadur, il·luminat, utòpic... I en el millor dels casos! Perquè molts cops, fins i tot, et poden titllar de totalitarista, dictatorial, stalinista, entre d'altres tòpics molt comuns. Ara, us asseguro que no em sento absolutament gens identificat amb qualsevol d'aquests adjectius. Tanmateix, com he dit, són típics i tòpics i això demostra que alguna cosa s'ha fet malament des de l'experiència històrica de l'esquerra com perquè avui en dia, la ideologia socialista estigui tant mal vista, menystinguda o directament obviada de l'esfera política.

Primerament, penso que l'emmirallament de què ha pecat el moviment socialista durant el segle XX i, encara pitjor, encara avui, en falses experiències pràctiques que han acabat caient pel seu propi pes, han condemnat el socialisme al calaix de sastre, a l'habitació dels mals endreços, de les utopies que han anat apareixent al llarg de la història. I com tot el que acaba etiquetant-se “d'històric”, el socialisme ha tingut la seva pertinent lectura romàntica i la seva visió més aviat catastrofista. Això no sempre és negatiu, sinó més aviat normal i, fins i tot, enriquidor pel debat quan estem parlant d'un esdeveniment passat, de quelcom mort i enterrat. El problema, però, és que tant els catastrofistes – intencionadament – com els romàntics – sense voler-ho – han enterrat el socialisme en vida i, per això, cal que ens afanyem a desenterrar-lo mentre encara respiri.

D'una banda, als romàntics (o nostàlgics, o autoenganyats...) els diria que una cosa l'hem de tenir clara: l'experiència xinesa, soviètica, nord-coreana, etcètera, han estat un autèntic desastre. Aquí, segurament se m'escindirien i crearien un nou partit... Però, siusplau, siguem serioses: les patacades estan per tornar-se a aixecar, reflexionar i aprendre'n! Si el capitalisme només s'hagués basat en esclaus africans als camps de cotó, ara ja no existiria. Si no hagués après a crear decorats democràtics i a explotar més subtilment a la població occidental, emparant-se amb regulacions laborals aparentment justes, no hagués subsistit fins al dia d'avui. El capitalisme ha sabut adaptar-se als canvis socioculturals, o més aviat adaptar la societat i la cultura a la seva pròpia lògica, corregint-se a si mateix al llarg de la història i, per això, està avui en dia ben viu, la mare que el va fer!

D'altra banda, als catastrofistes els advertiria que no considero vàlid que m'argumentin la brutalitat d'Stalin per desqualificar el socialisme, ja que no es pot dir que un pont s'ha construït malament quan el que s'ha fet és una casa. Perquè si acceptéssim aquest argument, podríem entrar al joc macabra, que ja us dic ara que penso evitar, de “nosaltres els comunistes hem causat la mort a menys gent que vosaltres, els capitalistes”. A més, tot i que és cert que va haver-hi algun element positiu a l'experiència soviètica (plena ocupació i alfabetització, millora de les condicions de vida, industrialització...), no m'hi aferraré, perquè cal tenir clar, com deia abans, que el que ha estat no és el que havia de ser. Si no fos així, significaria que Marx escrivia en clau i que només els oportunistes, els narcisistes i els megalòmans sabien desxifrar-lo.

Per tant, deixem de banda les llegendes i no ens enganyem més. Cal treballar per fer reviure del coma profund en què romanen els principis més humans del socialisme: igualtat, democràcia, justícia, solidaritat, comunitat, autodeterminació, cooperació, llibertat col·lectiva... Idees que difereixen de tot el que representa aquest sistema en què vivim, on una minoria s'enriqueix a costa de la misèria de la majoria humana, i que forma les persones en l'egoisme més individualista.

Seguidament, però, apareix el segon problema: trotskistes, maoistes, leninistes, llibertaris... Múltiples ramificacions d'una mateixa ideologia, “xiringuitos de platja”, que després del pecat original del trencament de la Primera Internacional Socialista (AIT) han vist el matís ideològic o tàctic, així com la diferent interpretació de la història, com a motiu de divisió. És realment patètic, vergonyós...

L'avorrit i interminable puritanisme de l'esquerra, la seva fragmentació endèmica i el seu conseqüent sectarisme ha causat una gran desafecció, sobretot, als que com jo no creiem en unes relacions humanes basades en l'explotació i en l'enriquiment personal com a màxima fita vital. Els que no s'han passat a la còmoda cadira de la socialdemocràcia, fins i tot, han plantejat la idea que “algú” hauria de crear una nova ideologia política: ni comunisme ni capitalisme, diuen. Però per què? Quina necessitat hi ha de “crear” una ideologia que contingui les mateixes idees que el socialisme?

Ja ho sé, ja... Tot és qüestió d'etiquetes. Se n'han creat tantes que al final la gent ja no té ganes de posicionar-se: l'esquerra ja cansa, pensen molts... I la veritat és que tenen tota la raó. No en la necessitat de reinventar el socialisme amb un altre nom, si això ja s'ha fet i refet! Sinó que estic totalment d'acord que hem de deixar estar les etiquetes, que més que fer-nos teòricament més conseqüents amb les nostres idees, ens divideixen i ens sepulten a l'anacronisme i la marginalitat política.

Finalment, el darrer problema que tenim al nostre país i a occident en general és el culte a la moderació com si es tractés d'un Déu omnipotent. Actualment, ser de centre és una virtut. En canvi, els antisistemes, són uns extremistes i uns radicals, gent dolenta i violenta, alguns porten barba i d'altres els cabells llargs, normalment van mal vestits i, això sí, són fills de papà que no tenen res més a fer que queixar-se: “vagos y maleantes” que deien al franquisme. I el més divertit (o trist) de tot plegat és que els mateixos que ho proclamen orgullosos de la seva fantàstica maduresa, molts eren els més revolucionaris de l'univers quan eren joves. Però bé, aquest tema ja el vaig tractar a un article anterior.

La qüestió és que la moderació està mal entesa. Quan la gent la invoca, ja sé que ho fa de bona fe. Es refereix a la tolerància, el respecte, l'empatia i a d'altres valors que comparteixo plenament, però que no tenen res a veure amb les derivacions reals dels “moderats” liberals i/o socialdemòcrates, que busquen la continuïtat d'un sistema que no subsisteix precisament amb moderació. Perquè, és moderat enviar tropes a fer una guerra a un país llunyà per interessos econòmics? És moderat esclavitzar infants en una fàbrica de sabates o a una plantació de cacau? És moderat que els nostres governants siguin tirans elegits cada quatre anys? I ho és que Espanya ens negui l'autodeterminació al poble català, o que l'habitatge sigui actualment un privilegi per als joves? Oi que no?

Per això, hem de deixar-nos de prejudicis i entendre la radicalitat en el seu sentit etimològic, en l'aspiració de tallar de soca-rel els mals de la societat en què vivim. Res de moderació hipòcrita! Perquè l'única manera de “moderar” les relacions humanes és precisament soterrar aquest sistema pervers. I això no ens hauria de suposar un problema a un país on el cafè descafeïnat, amb llet desnatada i sacarina l'anomenem, despectivament, un desgraciat. Perquè la moderació, tal com s'entén ara, només pot portar-nos a l'absoluta desgràcia com a humanitat i com a éssers vius en un planeta en perill d'extinció.

En definitiva, digueu-me socialista, o com us vingui de gust: demòcrata, cooperativista, igualitarista, comunista, independentista... Tant se me'n fot! Només aspiro a contribuir en fer renéixer uns valors i unes actituds que crec molt sincerament que rauen en la nostra naturalesa com a éssers humans. Ara bé, no us enganyaré dient que es tracta d'un remei senzill, ni tant sols miraculós o infal·lible, és clar, però segur que a hores d'ara molts ja estareu d'acord amb mi que, com a mínim, aquesta és la direcció cap a la qual hem d'avançar.

La patacada d'ERC era previsible

Fa cosa d’un any, vaig publicar un article titulat “l’independentisme d’ERC”, on criticava les contradiccions d’aquest partit i arribava a la conclusió que els independentistes ens havíem quedat definitivament orfes de representació política a les institucions catalanes. Per bé o per mal, no sóc l’únic que ho creia i això ho demostren els resultats dels darrers comicis a les Corts Generals espanyoles, amb suficient claredat.

Com ja vaig assenyalar llavors, el problema de fons d’ERC era, i continua sent, la seva pròpia naturalesa com a partit institucional; és a dir, la seva lògica estratègica és la de construir la independència “des de dalt”, a través d’unes elits polítiques formades professionalment al propi partit. Si no t’hi pares a pensar massa, sembla que aquest camí és el més lògic, però quan et fregues una mica els ulls i encares la trista realitat de l’Espanya postfranquista, t’adones que aquesta via és un veritable cul de sac.

Si l’únic objectiu d’un partit és el d’assolir els seus objectius polítics a través de les institucions, utilitzant la seva força electoral, el primer que ha de fer és tenir en compte dos factors: d’una banda, quina és la legalitat establerta per la Constitució que regula el marc polític-institucional i, per tant, quines limitacions hi ha, i si és possible superar-les. D’altra banda, cal plantejar-se conseqüentment els objectius programàtics que s’assumeixen i si són realment factibles tenint en compte el camí polític que es vol recórrer. I, això, sempre tenint en compte que si la seva veritable força es constitueix en els vots, la manca de coherència política i ideològica que pot comportar no haver-se plantejat degudament aquestes dues qüestions, pot fer allunyar a l’electorat del partit.

Òbviament, en el cas del PSC-PSOE i del PP no hi ha absolutament cap problema a l’hora de centrar la seva tasca política a les institucions, igual que en el cas de CiU o ICV, ja que sobretot als dos primers, la Constitució els va com l’anell al dit. Però ERC, com a independentistes que es declaren, han de ser conscients que tenen uns objectius polítics rupturistes en essència, ja que van a contra corrent de tot el que promou una Constitució centralista, arcaica, monàrquica, assimiladora i privativa. Per constatar-ho, només cal fer una petita ullada al text constitucional, prenent sempre les adients mesures de seguretat per no deprimir-se.

Per tant, l’activitat política d’ERC que hem pogut observar els catalans i les catalanes ens porta a dues conclusions: o bé ens volen enganyar i realment el que volen alliberar els líders del partit són les seves butxaques, o bé estan equivocats. Com que estic convençut que dins de les files d’ERC hi ha molta gent sincera i amb bones intencions, prefereixo decantar-me per la segona opció, de la mateixa manera que ho vaig fer a l’article que he citat abans.

D’acord, queda clar que ERC ha hagut de fer alguna cosa malament per sofrir aquesta patacada electoral, progressiva des de les últimes eleccions autonòmiques i municipals, i definitiva a les darreres eleccions generals espanyoles. Però ara ens hem de fer dues preguntes que ens aclareixin els fets: primer de tot, cal intentar esbrinar quines han estat les dificultats que s’han trobat els senyors i senyores d’ERC per sofrir aquesta ràpida involució electoral, alhora que determinar els motius que van fer créixer tant sobtadament l’esmentat partit. Seguidament, haurem de preguntar-nos quina solució ens queda als independentistes, tot tancant les qüestions obertes anteriorment: és viable un independentisme intrínsicament institucional?

En primer lloc, per respondre a la primera qüestió, ens serà molt útil analitzar la història postfranquista d’ERC, utilitzant el criteri del politòleg Panebianco sobre l’evolució dels partits polítics. Molts sabrem per experiència personal, i d’altres com jo perquè ens ho han explicat o ho hem llegit, que durant els anys 70 i 80, ERC era pràcticament un zero a l’esquerra. El grapat de vots que li permetia obtenir representació al Parlament del Principat de Catalunya era gràcies a la reputació històrica heretada del període republicà, en molts casos fins i tot de la mateixa generació que ja els havia votat llavors, als anys 30. En aquell moment, tret del simpàtic sis-cents de l’Heribert Barrera, poques coses se’n poden explicar d’ERC, a causa de la seva manca d’identitat pròpia i del seguidisme a CiU.

Llavors, ERC no era oficialment independentista, i el moviment que apostava per l’alliberament nacional no era institucional ni pretenia ser-ho, excepte d’alguns intents més o menys fallits (BEAN, Catalunya Lliure...). A causa de les divisions internes, divergències estratègiques i de l’elevada repressió que va caure a finals dels anys 80 sobre l’esquerra independentista, aquesta va entrar en una profunda crisi de la qual no se n’ha començat a sortir fins fa relativament pocs anys. Però és en aquest precís instant quan apareix un dels més grans oportunistes de la nostra història política: el senyor Àngel Colom, dubtosament d’esquerres, però independentista convençut i format a la Crida per la Solidaritat.

Aquest bon home, juntament amb altres personatges ben actuals (Vendrell, Carod...) que eren membres del corrent “patrioter” del PSAN i dinamiters convençuts del moviment independentista, van emprendre la refundació d’ERC entre finals dels 80 i principis dels 90, definint-se independentista per primer cop en la seva història. Llavors, ERC comença a nodrir-se de militants vinguts de les files del PSAN i de Terra Lliure, a través d’un estrafolari procés de reinserció, que molts han titllat de xantatgista i delator. Fos com fos, una nova ERC començava a caminar i també a créixer electoralment, absorbint gran part de l’independentisme sociològic, el qual veurà, en gran part, el partit d’Àngel Colom com el referent polític i electoral.

Tanmateix, ERC no se salvarà de les crisis internes que fins i tot li comportaran una escissió. I és normal, ja que segons el criteri de Panebianco, podem dir que en aquell moment el partit es trobava en una fase genèrica, de naixement, en què hi havia una gran efervescència ideològica, una estructura força flexible i uns líders amb un gran marge de maniobra. És a dir, ERC no era un partit suficientment institucionalitzat per esdevenir un fi en si mateix, amb l’objectiu únic i irrenunciable de lluitar pel poder en la competència política, tal i com exigeix la naturalesa de qualsevol partit (o projecte de partit) institucional. Pel contrari, la prioritat dels seus membres era l’objectiu últim ideològic: la independència dels Països Catalans. Per això, és totalment lògic que si l’Àngel Colom i la Pilar Rahola no estaven d’acord amb el rumb del seu partit, senzillament marxessin i en creessin un altre (el PI), o acabessin militant a CiU com fou el cas del primer.

Finalitzada la crisi, arribà al cap davant del partit un líder fins llavors poc conegut: en Josep Lluís Carod Rovira. Com he dit abans, provenia de l’esquerra independentista i tenia un discurs molt ideologitzat. Això, d’una banda, acontentà a unes bases militants d’una ERC que es trobava encara en una fase de naixement, i d’altra banda, el seu carisma va atraure desenes de milers de vots. Això permeté incrementar vertiginosament el vot independentista al Parlament del Principat, d’una forma sense precedents, cal reconèixer-ho. A més, cal sumar-hi una conjuntura de màximes tensions amb l’Espanya de l’Aznar, que sembrava com mai la famosa catalanofòbia (sense cometes, ja que està més que assumida per a tothom) i les polítiques espanyolistes més reaccionàries. Per tant, ja tenim contestada la primera part d’una de les qüestions: ERC va créixer ràpidament fruit d’un independentisme sociològic que s’havia anat formant durant més de vint anys, d’una militància idealista i emprenedora, així com d’una conjuntura propícia per l’enfortiment de les contradiccions entre Catalunya i l’Estat espanyol.

El problema és que ERC arriba al Parlament català farcida d’escons, però, des del meu punt de vista, tocada de mort. Tenia la clau del Govern de la Generalitat i dues opcions: fer baixar de la poltrona a CiU – debilitada al postpujolisme –, pactant amb el PSC simpàtic de Maragall i amb l’altrament simpàtica ICV de Joan Saura; o reeditar un Govern de signe nacionalista pactant amb Artur Mas. Entenc la dificultat d’aquesta decisió, i és complicat predir què hauria acabat passant si no haguessin format el primer Tripartit, com bé sabeu que van acabar fent.

Penso que a ERC se li van pujar massa ràpid els fums al cap, tot i que alhora reconec que no podien arriscar-se a defraudar l’electorat i quedar-se quatre anys més a l’oposició. Certament, era una oportunitat d’or, però des del meu punt de vista, més aviat per demostrar la impossibilitat d’engegar el projecte independentista per una via únicament institucional. Més comptant amb la debilitat d’ICV i la submissió del PSC a un PSOE falsament federalista com s’ha demostrat, almenys per ara. Dic que se li van pujar els fums, perquè van cometre dos errors: primer de tot, el bàsic, pensar que serien capaços de prendre part de l’espai electoral al PSC quan, per llei de la selva, i per extensió de la política, “el gran es menja el petit”. Seguidament, perquè com deia abans, ERC era un partit que es trobava en una fase excessivament prematura com per jugar-se-la entrant al Govern i sofrint les contradiccions que hi són inherents amb el seu programa polític, més tenint en compte que es tractava d’una coalició.

Perquè “l’ABC” de la política institucional ens diu que el Govern desgasta (excepte algunes excepcions de partits “catch all” o centrípetes, amb un líder carismàtic com el cas de la CiU d’en Pujol). I el motiu d’aquest desgast és que resulta molt difícil complir les expectatives, tant de l’electorat com de la militància, tenint en compte les circumstàncies ja exposades. Així, arriben les següents eleccions autonòmiques i podem observar com els votants comencen a recular i, per més inri, cometen un nou error flagrant: pactar un segon Tripartit. Per l’electorat d’ERC això suposà una renúncia, després de ser expulsats del Govern i de votar en contra de la bandera estatutària que onejà en Maragall durant tota la legislatura. Per això, sorgí el primer corrent crític, el “Reagrupament” del Carretero, per demanar un pacte amb CiU, el qual penso que, tard o d’hora, els hauria portat pel mateix camí.

Aquests fets demostren dues coses: d’una banda, des del punt de vista de Panebianco, la reedició del Tripartit demostra la voluntat d’ERC de mantenir el poder, i la seva actitud menys flexible i més conciliadora dins del mateix ho reafirma (és allò que deia a l’últim article sobre reeditar el Tripartit amb el cap sota l’ala). D’altra banda, el sorgiment de les primeres divisions internes, que a part del “Reagrupament”, s’accentuaran després del nou fracàs a les eleccions municipals (i la fuga de molts votants independentistes i d’esquerres cap a la CUP), amb l’aparició d’“Esquerra Independentista” (que, per cert, un nom que demostra perfectament a què respon l’aparició d’aquest nou corrent crític), ens mostra el baix nivell d’institucionalització del partit.

Per tant, veiem com ERC intenta passar de la fase genèrica, ideologitzada i de baixa institucionalització, a una tercera fase de manteniment del poder, que hauria de significar totalment el contrari: la prioritat deixa de ser la ideologia i passa a ser el poder governamental en si mateix. Però, per assolir-ho, cal una alta institucionalització, que s’aconsegueix a la segona fase, per la qual ha de passar necessàriament tot partit que tingui com a objectiu fonamental arribar al Govern, per tal d’assolir l’estabilitat que requereix i l’assumpció de les contradiccions ideològiques que significa. Però ERC no, com que s’infla de vots i, probablement, d’ego els seus líders, deixa de banda a la militància – que ja l’havien alertat imposant el “no” a l’Estatut – i a l’electorat – que ja l’havia avisat amb escreix a les mateixes eleccions autonòmiques on reedita el segon Tripartit –.

Malgrat tot, sembla que se n’adonen just a temps per proposar que l'11 de setembre del 2014 tenen previst realitzar un referèndum per l’autodeterminació, de la mateixa manera que a la campanya electoral per les eleccions generals espanyoles elegeixen aquell eslògan de “per un país de primera: per això volem la independència”. És a dir, veuen que el sorgiment de divisions internes i la davallada electoral els fa trontollar al poder i que cal tornar a enrere i reideologitzar un discurs que s’havia moderat molt als últims comicis. Serà massa tard. Els independentistes ja n’estaran cansats de tant d’estira i arronsa. I en aquest context només faltava sumar-hi un Heribert Barrera demanant el vot en blanc i un enfrontament personalista dins de la mateixa direcció d'ERC, entre Carod i Puigcercós.

Per aquest motiu, ERC arriba a les eleccions generals espanyoles, novament, tocada de mort. Ni vot útil cap al PSC (que si fos cert, en tot cas confirmaria el fracàs de la seva estratègia dins del Tripartit), ni excuses gratuïtes. Penso que els senyors i senyores d'ERC s’han fumut la patacada que es mereixien, perquè així s’han adonat que no han satisfet les expectatives dels independentistes que els havien atorgat la seva confiança.

En segon lloc, un cop explicada l’evolució i la involució d'ERC, cal respondre a la pregunta que ens havíem formulat abans, de si era possible avançar cap a la independència del poble català des d’una via estrictament institucional. Però no entraré en intentar predir les conseqüències del futur Congrés Nacional avançat al juny, amb un probable canvi de lideratge o amb un possible trencament amb el Tripartit, ja que al meu parer, tard o d’hora, podrien acabar al mateix punt on es troben ara.

Perquè el problema, que ja he insistit abans, es troba en la mateixa naturalesa d'ERC, com a partit institucional. D’una banda, perquè s’ha intentat mantenir al poder precipitadament, sense una base social prou forta i sense haver-se institucionalitzat degudament, el qual ha causat fortes divisions internes i un allunyament progressiu de l’electorat. D’altra banda, perquè tampoc ha tingut més remei, ja que al voler projectar institucionalment el seu programa polític, ha hagut de ser coherent i entrar a formar part del Govern, fos amb qui fos. Per tant, on és el problema? Doncs al fet que es vulgui orientar el projecte de construcció nacional dels Països Catalans de forma monolítica, a través de la via parlamentària. Que és la via autonòmica, la via de la Constitució i, per extensió, la via de l’Espanya borbònica, on el franquisme va deixar-ho tot “atado y bien atado”. Amb això què vull dir: que la independència és una utopia, entent-la com un futur desitjable però impossible? O que els independentistes hem de renunciar totalment a recórrer a les eleccions? Res més lluny que això.

Jo crec que la via institucional ha de ser una via més a tenir en compte però, ni ara ni mai, pot ser la primordial per assolir cap projecte rupturista, sigui a nivell social o en l’àmbit nacional. Perquè davant d’una legislació tant privativa com l’espanyola, on tot està ideat de manera que qualsevol aspiració independentista pugui ser frustrada, mitjançant la Llei de Partits (policia), el Tribunal Constitucional (jutges) o l’article 8è de la Constitució (exèrcit), els independentistes catalans no ens hem d’obsessionar en convèncer als polítics espanyols, ni en buscar buits legals, ni en cercar cap tipus d’encaix forçós a l’estat espanyol. Per això, hem de desmitificar la idea d’un partit independentista que algun dia pugui assolir la majoria absoluta al Parlament català, valencià i balear, com a impuls directe i definitiu per arribar a la independència.

L’important és convèncer als catalans i a les catalanes dels perjudicis que ens implica a totes el fet de pertànyer a Espanya. Des de totes les esferes: política, econòmica, social, lingüística, cultural, científica, etcètera. Cal que, cada vegada més, siguin més presents els beneficis que comportaria la independència dels Països Catalans per a catalanoparlants, castellanoparlants, àraboparlants... I per aconseguir-ho, hem de treballar dia rere dia al teixit social i associatiu del nostre país, en comptes d’escalar cap a les altes esferes del poder polític-institucional. No hem d’oblidar la nostra gent i, per això, el que realment necessitem és un veritable moviment català d’alliberament nacional que, des de tots els fronts, conreï les llavors de la consciència social i nacional.

Això no és cap utopia, sinó que és pur realisme. Perquè si la majoria de catalans i catalanes volem la independència, tindrem ecologistes, feministes, intel·lectuals, sindicalistes, treballadors, pagesos, estudiants, joves, pares i mares, avis i àvies independentistes. I això és un veritable moviment popular, al carrer i a les urnes, un poble amb majoria absoluta, una voluntat popular latent a tots els carrers, barris, pobles, ciutats, cingles i valls del nostre país. Siusplau, no mirem tant cap amunt i fixem-nos més en les persones que ens creuem diàriament a les cantonades de casa nostra, amb qui compartim seient al tren o amb qui treballem. Perquè ells i elles són el poble català, i només si aquest vol la independència, la podrem assolir. I ho aconseguirem, ja que cada cop som més, i més que en serem.

Aprenem-ne

Sembla mentida com els mitjans de comunicació i els polítics d’aquest país poden transformar tant tranquil·lament les seves opinions en afirmacions suposadament irrevocables. El problema és que, tal i com digué un, una mentida dita milers de vegades acaba esdevenint una veritat.

En aquest cas, em refereixo al bombardeig mediàtic que des de fa uns quants anys s’està dirigint contra el President de Veneçuela Hugo Chávez. I ara no us penseu que cauré al parany de confondre el que m’agradaria que fos el Govern veneçolà amb el que realment és: reconec la manca de formes, l’excessiu personalisme i la prepotència que molts cops caracteritzen Hugo Chávez. Ara bé, cap d’aquests defectes, si és que realment ho són, el converteixen en un dictador, tal com preconitzen els manipuladors.

El President de Veneçuela, que us recordo que sempre ha estat elegit democràticament pel seu país, ha suposat una porta d’esperança per a la gran majoria de veneçolans. Perquè igual que la resta de l’Amèrica Llatina, Veneçuela ha estat un país molt castigat per la història. Primer amb el colonialisme espanyol que va massacrar els pobles indígenes, seguit d’un implacable genocidi cultural i lingüístic. Després amb l’imperialisme nord-americà del segle XX, que va finançar grups paramilitars i faccions ultradretanes perquè acabessin amb les revolucions de Xile, Nicaragua i de tants altres llocs. El resultat de tot això ha suposat que el període de govern més llarg l’hagi ocupat a la majoria d’aquests països una dictadura militar i corrupte, sovint exercint de titella dels interessos econòmics de les multinacionals nord-americanes.

Per això, aquests països es caracteritzen per la misèria a què es veu submergida la gran majoria dels seus habitants, sotmesos a una esclavista explotació laboral, exposats als límits de la subsistència a causa dels grans terratinents i mancats totalment de recursos educatius i sanitaris. Per contra, tots aquests països tenen una petita minoria privilegiada, formada per mafiosos del narcotràfic, la prostitució i el comerç il·legal d’armes, i de polítics corruptes que en comptes de treballar per l’ampliació dels drets de la majoria, tracten de mantenir els seus propis privilegis. Aquesta és la situació actual de molt països del continent sud i centreamericà.

Però resulta que els dolents de la pel·lícula són precisament els que emprenen una alternativa a tot aquest panorama i cerquen solucions reals, els que les fàbriques de l’opinió pública del nostre país anomenen “populistes”. Un insult polític, per cert, molt curiós, ja que no sé ben bé a què es refereix... Doncs agafem el diccionari, a veure què diuen els senyors i les senyores de l’Institut d’Estudis Catalans, i llavors ens adonem de com n’és de subjectiva aquesta acusació, al comptar amb dues accepcions que ens fan arribar a conclusions molt diferents: d’una banda, el “populisme” és un “corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble”. D’altra banda, també pot significar un “aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. La paraula “Desp.” (despectiu) que hi ha abans d’aquesta segona excepció em diu que quan la classe política occidental titlla de “populista” a en Chávez es deu referir a això.

D’acord, però com he dit, aquesta paraula pot tenir una interpretació molt subjectiva i per tant caldrà analitzar més detingudament la situació de la Veneçuela chavista per poder extreure una conclusió que s’adigui amb la realitat. A veure, amb pocs anys Veneçuela ha esdevingut un país lliure d’analfabetisme, s’han construït centres hospitalaris a les poblacions més oblidades, el sou mitjà ja és el més elevat del continent, s’han dut a terme missions de solidaritat internacional, s’ha pactat l’alliberament d’hostatges amb la guerrilla colombiana (FARC-EP), etcètera. No ho sé vosaltres, però a mi em sembla que, ara per ara, tot el que s’ha fet encaixa perfectament amb la primera definició de “populisme”. Per tant, titllant en Chávez de “populista” despectivament, els nostres polítics estan cometent dos grans errors: no només menteixen descaradament, sinó que a més es delaten com a part del “populisme” més destructiu de la història de la humanitat.

Sigui com sigui, el que busca el govern de Chávez és tallar de soca-rel les desigualtats i els abusos que gairebé formen part del patrimoni del país, i això és el que necessiten els pobles indígena, camperol i obrer: sentir-se forts per primera vegada, necessiten un representant que els doni esperança sense mitges tintes i que s’enfronti als causants de la seva pobresa sense preàmbuls, encara que això escandalitzi la classe política autòctona i estrangera.

Però clar, per a nosaltres, els occidentalets que tenim un estat del benestar alimentat per aquests països que malviuen a costa nostra, tot això és un escàndol. Socialisme al segle XXI? Quina barbaritat en un món neoliberal, oi? Doncs tot això acaba tot just de començar. La nacionalització dels recursos petrolífers ja va ser un toc d’alerta que no ens l’hem d’agafar com una amenaça, sinó com un advertiment que no podrem viure eternament en una societat consumista mentre dues terceres parts del món es morin de gana. Igual que va fer Allende nacionalitzant el coure, o en Fidel a la Revolució Cubana, ara en Chávez està recuperant el control dels recursos fonamentals del país per impulsar una economia de què se’n puguin beneficiar els veneçolans i les veneçolanes, tot acabant amb l’actual dependència econòmica d’occident.

I no us encaparreu pensant que en Chávez és un dictador perquè de moment ha governat menys que l’estimadíssim President Pujol. Tots posàvem el crit al cel amb la reforma constitucional, creient que era un cop d’estat, tal com insistia l’oposició veneçolana, que encara tremola al veure caure els seus privilegis. Des de quan una reforma sotmesa a referèndum és un cop d’estat? Ja hem vist que ha guanyat el “no”, que malgrat que hagi estat per un percentatge mínim, això obligarà el Govern a modificar el que la majoria del poble no ha vist amb bons ulls. Veieu com no calia amoïnar-s’hi tant?

Els que ens volien fer creure que la reforma era un cop d’estat, aquests sí que van ser els que van intentar derrocar un Govern escollit pel poble, per cert, amb el suport d’Aznar i Bush. I després encara serà Hugo Chávez el “gran enemic de la llibertat d’expressió” quan va decidir no renovar la llicència de la seva televisió. I per no perdre el fil, que tampoc ens escandalitzi gaire això, perquè aquí han tancat el diari Egunkaria, estan tancant TV3 al País Valencià, il·legalitzen partits polítics i organitzacions juvenils, i jutgen persones que han fet humor o han cremat fotos de la família reial. Va home! No intentem donar exemple de democràcia perquè no estem en condicions de fer-ho.

En comptes de criticar tant i de recitar literalment les opinions que ens inculquen els manipuladors d’aquest país, a veure si d’una vegada per totes aixequem el cap i ens adonem que al nostre país també necessitem una mica de “populisme” del bo i no tant del dolent. Potser que n’aprenguem d’aquesta.

- article publicat el gener del 2008 a la revista "l'Aquí" (la Garriga, Alt Congost)